Incredulitat

Avui he enviat la carta que segueix aquestes línies als diaris en llengua catalana (i també als gratuïts bilingües) i ara estic amb la traducció al castellà. Animo a tots a fer les seves pròpies cartes i inundar les redaccions, així potser surt a la llum una mica de veritat.

Encara sento certa incredulitat quan penso en el que va tenir lloc el passat dijous a la Universitat Pompeu Fabra. Una cosa així fa passar a segon pla el debat sobre Bolonya; hi ha un tema molt més greu. En quin moment ha passat a ser normal la intervenció de les forces de seguretat per dissoldre una manifestació pacífica a una universitat? El que a l’època de repressió que molts encara recorden feia posar el crit al cel avui ni tan sols ens ruboritza. És perquè són mossos i no grisos? Socialistes i no franquistes? L’acte segueix sent el mateix!

Mentrestant els mitjans ens diuen que “eran pocos y cobardes”. És més fàcil cenyir-se a la versió oficial; buscar la veritat i incentivar el debat és un perill. La veritat, encara que ho fossin, que només es representessin a ells mateixos, quina democràcia és aquesta en que la gent no pot manifestar-se ni quan no incomoda ningú? A vegades un no sap què pensar, i pensa que si ho fa massa pot tenir problemes; “eh! No pot estar pensant aquí! Li deixem 5 minuts per que surti pel seu propi peu”.

Dijous, 19 de febrer, concentració a l’àgora del Campus de la Ciutadella contra l’entrada dels mossos a la universitat.