Aquest divendres s’ha presentat Iridia, una nova eina impulsada per gent amb molt bagatge per treballar en la defensa dels drets humans a Catalunya. Ens han convidat com a Catalunya Plural a participar de la roda de premsa de presentació per parlar de la relació entre mitjans que treballem en la defensa dels drets humans i entitats com Iridia. Recullo aquí el que he escrit a partir dels apunts per a la meva intervenció.
Hi ha mitjans que hem decidit portar els drets humans com a bandera, per sobre de qualsevol altra. El que sorprèn és que no sempre sigui així. Al cap i a la fi, si per una cosa ha de servir el periodisme és per defensar drets. Es parla molt de què és i què deixa de ser el periodisme, i se l’omple d’adjectius, però pontificar sobre la professió no deu ser la forma més útil d’incidir –i del que es tracta aquí és de parlar d’incidència–. Podem parlar, però, de la seva funció social, i això està clar que passa per donar veu als sense veu, i per posar llum a la foscor.
Aquesta tasca, i qualsevol que passi per la defensa de drets, es fa millor en companyia. L’Irene Santiago ens deia, a propòsit d’Iridia, que hi ha camins que s’han de recórrer acompanyats. Algunes de les persones que impulsen Iridia les vaig conèixer el 2011, quan primer el 15-M i més tard la mort d’Idrissa Diallo van tornar a posar els CIE en l’agenda. En aquell moment, quan vols explicar una realitat, et trobes que hi ha qui porta molts anys treballant-hi i t’és imprescindible per entendre-la i fer-la entendre. És gent que necessita altaveus. Els moviments socials que en els últims anys porten més victòries a l’esquena, sigui per exemple la PAH o Tanquem els CIEs, tenen clar que necessiten els mitjans, els independents però també els més tradicionals, per amplificar la seva veu i avançar així cap a canvis reals. Sembla que Iridia això ho té molt clar.
D’altra banda, també cal apuntar la responsabilitat que tenim els mitjans, i que hi ha silencis que són criminals. El cas 4-F n’és un exemple molt clar. Anys de silenci que feien créixer el patiment de dels condemnats i el seu entorn. El silenci, s’ha de dir, no era absolut. Els primers en parlar del 4F, ja fa anys, van ser Masala, publicació independent de Ciutat Vella que ara vol tornar als carrers. La Directa en parlava en el seu primer número. Nosaltres, a Catalunya Plural, que tenim una trajectòria més recent, vam entrevistar el Rodrigo tan bon punt va sortir de la presó perquè defensés la seva innocència.
I en mitjans més tradicionals, hi ha molts periodistes valents que defensen allò en què creuen, però sovint no ho poden dur a terme. Hi ha qui explica que al seu mitjà en determinat moment se li va dir sobre el 4F no se’n podia parlar. Anys després, amb l’èxit de Ciutat Morta, arriben les portades i els programes especials en prime time. Això de ben segur té un efecte reparador per a les persones afectades, però és també insuficient. Un projecte com Iridia, amb un treball independent i rigorós, aportant casos i perspectiva, ha d’ajudar aquests professionals, que sols no tenen prou força, a fer un forat en els seus propis mitjans.
Hem de ser conscients que la nostra responsabilitat és gran. Hem vist, en el cas Isma i Dani, com una jutgessa citava un article d’Enric Juliana per justificar la presó preventiva de dos joves que després han estat declarats innocents. Els mitjans tenim (o tenen sobretot alguns) molt de poder, i cal estar a l’alçada per no ser còmplices de les vulneracions de drets. A partir d’ara comptem també amb Iridia per fer-ho.
—–
Més informació: Iridia, un projecte per recórrer en companyia el camí dels drets humans
Iridia es presenta en un acte públic el proper 22 d’octubre:
Us convidem a l’acte de presentació que farem el proper dijous a la UB-Raval amb el suport de @La_Directa i el GRECS pic.twitter.com/lYUFi4FJEN
— IRIDIA (@centre_IRIDIA) October 16, 2015
m8r15b