El capital humà i el negoci de la universitat

Fa unes setmanes em va trucar la Carlota per demanar-me si podia escriure sobre la mercantilització de la universitat per l’últim número de la revista Revolució i vaig aprofitar per ordenar algunes idees. Podeu llegir la revista en PDF i reprodueixo l’article aquí:

La universitat en la cruïlla entre el dret col·lectiu i el negoci del capital humà

Seguint la feina de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca vaig tenir l’oportunitat de coincidir el 2012 amb Raquel Rolnik, relatora especial de l’ONU pel dret a l’habitatge adequat. Aquesta urbanista explicava com en els últims 25 anys l’habitatge arreu del món havia anat passant de ser un dret a una mercaderia i finalment a un producte financer. L’explicació? La relatora assegura que en determinat moment hi havia un excedent mundial de capital financer i que l’habitatge va semblar als especuladors un bon espai per col·locar-lo. Escoltant Rolnik el cap em deia que la universitat s’ha convertit en un nou receptacle per al capital financer.

Alguns mesos més tard, una altra experiència refermava aquesta idea. El juny del 2012 vam presentar el primer informe de l’Observatori del Sistema Universitari en què parlàvem, entre altres elements, de com havia evolucionat el preu dels estudis universitaris. En aquella ocasió va contactar amb l’Observatori una consultora que buscava saber, entre altres coses, quant costarien els estudis universitaris d’aquí a 20 anys. Treballaven per a un banc que els havia encarregat una prospecció de la viabilitat d’un producte financer que permetés a les famílies estalviar per a pagar els estudis dels seus fills des de la infància, a l’estil dels Estats Units.

A casa nostra el model és cada cop més el d’entendre, com passa als Estats Units, l’educació com una inversió personal. El cost dels estudis universitaris recau cada cop més sobre les famílies. A Catalunya, el preu d’un curs universitari porta com a mínim des del 1998 –que és la dada més antiga de la que disposem– pujant per sobre de l’IPC, és a dir, carregant més sobre les famílies. El govern de la Generalitat, ha començat en els últims anys a anomenar beques a un sistema de descomptes –les beques Equitat– en el preu de les matrícules, quan se suposa que les beques han de servir a l’estudiant per superar les dificultats econòmiques que pugui tenir per dedicar-se a l’estudi, no només per cobrir els preus. I en les darreres setmanes des del ministeri diuen que no hauria de ser tabú parlar de si les beques haurien de ser substituïdes per préstecs, ja que és l’estudiant qui se’n beneficia. Una bombolla en potència.

Evidentment, l’estudiant es beneficia dels estudis universitaris. Les dades demostren que l’atur afecta menys als titulats universitaris que als joves que no ho són, o que a la llarga els universitaris acaben cobrant més. Però això és només una part de la història. Si creiem en el dret a l’educació, si creiem que la universitat enriqueix tota la societat –els que hi estudien i els que no–, no estem anant pel bon camí. En canvi, les polítiques actuals van en la direcció de la idea que l’educació és una inversió en “capital humà”: una inversió personal que té un retorn individual, i que per tant ha de pagar qui se’n beneficiï.

D’això parlava el 2005 Franz J. Hinkelammert, economista de la Universitat Lliure de Berlín, en una conferència sobre la universitat davant la globalització:

Hoy hay una estrategia mundial, conducida por el Banco Mundial, para reducir toda educación, pero especialmente la universitaria, a un lugar de producción de “capital humano”, considerado como un medio de producción. La misma educación es transformada en una inversión en capital humano, el estudiante en alguien que invierte en sí mismo, como dueño de sí mismo en cuanto capital humano. La empresa, que posteriormente lo contrata, resulta ser ahora un receptor de capital humano, que paga un ingreso al dueño del capital humano. Este ingreso ahora es considerado la rentabilidad del capital humano, que es la persona contratada. Toda la educación, inclusive la universitaria, es entonces vista como un lugar de producción en función de la rentabilidad de este circuito. Por tanto, esta educación como lugar de producción de capital humano tiene que seguir criterios de rentabilidad.

Aquest és –i això ho hem pogut veure en el cas de l’habitatge– un model generador d’injustícies. Si no garantim la igualtat d’oportunitats la universitat no serà per a tothom. Mentrestant, seguiran creixent les oportunitats de negoci. Si la universitat pública no és per a tothom, aniran apareixent també alternatives de negoci. Igual que t’havies de comprar un pis, encara que fos minúscul, fosc, precari i en un barri de pisos minúsculs, foscos i precaris, si no pots accedir a la universitat pública –encara la de més qualitat tot i l’actual procés de degradació–, hi haurà cursos privats, cursos a distància o altres propostes de formació que permetin generar beneficis amb resultats qüestionables.

Tot i això, a la nostra universitat hi ha feina per fer. Hinkelammert diu que la universitat, en aquest context de globalització, ha de promocionar la cultura de la responsabilitat. L’any 1966 el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (SDEUB) ja deia al Manifest per una universitat democràtica que “la universidad debe contribuir al desarrollo de una cultura rica y diversificada que refleje la real problemática que, en cada momento, tenga planteada nuestra sociedad.” Si creiem en una universitat que serveixi a la societat i no només al capital humà, haurem de demostrar que encara pot complir aquesta funció. En un context d’emergència com l’actual no sembla que ho estigui fent, i així serà difícil que el conjunt de la societat la defensi.