Recordo quan el meu pare em va explicar que un amic seu s’inventava els somnis. Cada matí, quan es llevava i encara no estava despert del tot es preguntava “què he somiat avui?” i prenia una decisió al respecte. De petit, jo no recordava mai els meus somnis i aquesta hagués estat una bona solució, però mai se’m va acudir. De fet, ho vaig intentar un cop, sense adonar-me. Com que no recordava res més que el negre de la nit, vaig explicar un matí que havia somiat que estava a un lloc que era molt fosc i que jo no m’hi veia. En aquell moment vaig demostrar tenir una creativitat molt inferior a la de l’amic del meu pare. Anys més tard vaig poder sentir aquest amic afirmant que per ell no hi havia cap diferència entre la memòria i la invenció, i llavors jo ja pensava que tenia raó. Quan em van explicar la història, no. El seu costum em semblava una anècdota divertida, esbojarrada, i prou. Jo em preocupava més aviat en trobar la diferència entre les dues coses, i em preguntava sovint si no era jo una ficció en el cap d’algú que, per exemple, s’inventa els seus somnis de bon matí.
També recordo una nit que vaig somiar. La meva mare, experta en fer bones preguntes, em va preguntar com sabia que havia somiat, si no somiava mai. La resposta era simple per mi: perquè em veia a mi mateix tot i que no hi havia ni un mirall ni una fotografia. En certa ocasió vaig llegir que els somnis no succeeixen linealment, sinó que nosaltres els ordenem cronològicament un cop ens despertem. En el fons, això no deixa de ser construir un relat. Tens la possibilitat de decidir com et reflexes en el mirall. Normalment decideixes que primer va el cap i que els peus van abaix de tot.
Ara hauria de parlar de tigres, però no tindria sentit. Tampoc no escriuré cap poema.