En Pau es va mirar al mirall i un únic pensament li va omplir el cap: “vull saber el nom de tots els carrers que no tenen nom.” De seguida es va adonar que aquell desig no tenia cap sentit; ell sabia que tots els carrers de la seva ciutat tenien nom i que fins i tot s’havien editat guies on els podia trobar tots. Què hi podia fer? Ell no podia controlar el seu desig. Ni tan sols volia saber quins eren els carrers sense nom, només volia saber quin nom tenien. També s’havia adonat que era una contradicció.
Tenia ganes d’aventures, en Pau. Volia començar a llegir una novel·la policíaca per la meitat, i llegir i no entendre res, i no seguir el fil i trobar-se un psiquiatra anomenat Sigmund al capítol deu. Era una aventura petita, ell ho sabia, però la trobava prou estimulant. El satisfeien les petites aventures.
En Pau sovint volia llegir tot el que havia escrit, perquè era com mirar-se al mirall.
En Pau certament mai coneixerà el nom dels carrers sense nom però, en el camí haurà aprés que, com més impossibles siguin els objectius a assolir, més viatge i, més intents, haurà recorregut.