He tingut moltes converses sobre històries que mai no he escrit. M’agradaria escriure una reflexió sobre totes les converses que no he tingut (y no volverán del fondo de las rocas, no volverán del tiempo subterráneo).
No he pogut parlar amb ningú, per exemple, sobre un munt d’històries que vull escriure. No he tingut aquella conversa de “Hola. Com estàs?” No he pogut parlar amb ningú sobre la reflexió que he fet últimament, arrel de la meva formació com a pallasso, sobre el nen que porto a dins. No he pogut dir a ningú que, tot i tenir la impressió de tenir problemes amb la meva infància, dono molta importància a la meva part infantil. Potser sí que he pogut dir algun cop que el meu objectiu vital és divertir-me.
He fet moltes coses, sí. També m’ho he passat bé (sinó no les hagués fet), però encara em falten moltes converses.
I així aquest blog torna a ser una mica més emo…
Ei Joao,
El teu autocomentari esgarra l’escrit.
Penso que tot pallasso es trist. Charlie Rivel nom’es feia que plorar. Recordo una foto en blanc i negre d’ell plorant a contra llum, penjada a l’habitacio quan jo era petit. Vaig demanar que la traguessin perque no em transmetia alegria.
I potser per aixo, i altres causes, he sigut gaire propens a fer el pallasso quan era petit. I aixi he sortit, ple de contradiccions.
En fi, que t’escoltis a tu mateix. Nomes en poden sortir coses bones
Gràcies pel comentari, Aleix. Potser el pallasso que porto a dins no em deixa prendre gaire seriosament, i potser això és una mica trist. Però en general m’hi sento còmode. Amb el pallasso (i amb el nen), vull dir.
A part d’això, mai m’ha convençut això de fer autoanàlisi al meu blog… (prefereixo una bona conversa).
“Tal vez en realidad todos los escritores escribamos para cauterizar con nuestras palabras los impensables e insoportables silencios de la infancia”. Rosa Montero