[vodpod id=ExternalVideo.773469&w=300&h=233&fv=]
(Post en tres actes amb música de fons)
El Facebook té aquestes coses. Et fas admirador de tot, algunes coses en conya, algunes en serio. Pensant en el poema estudiat a classe, “Luis de Baviera escucha Lohengrin“, decideixo buscar el Richard Wagner i me’n faig fan. En serio. Al cap d’una estona m’arriba un correu titulat “Richard Wagner t’ha afegit com a amistat a Facebook…”. Efectivament. Espera que accepti la seva sol·licitud. Ara per ara no tenim amics en comú. Dubto. El meu professor de música diu que era un capullo. A Nietzsche el va decebre, però el meu professor també diu que Nietzsche era un capullo. Suposo que un argument anul·la l’altre.
No sóc amic de Luis de Baviera, però segurament Wagner en deu ser, ni que sigui per interessos. Com no tinc més maneres d’indagar sobre la conveniència d’aquesta amistat, llegeixo el poema de Cernuda. El rei seu, tot sol, a gaudir de la música tocada només per ell. Tot un luxe.
Asiste a doble fiesta: una exterior, aquella
De que es testigo; otra allá en su mente,
Donde ambas se funden (como color y forma
Se funden en un cuerpo), componen una misma delicia.
Jo també, tot sol, plantejant-me el dubte escolto Lohengrin. Els (suposo que) violins que fan notes agudes a la llunyania m’encisen. Com els que ho fan a l’obertura de Tannhäuser. M’encanta Wagner. Per què no acceptar-lo? Potser perquè una relació faria desaparèixer la màgia. Per una altra banda, aquestes pors sempre m’han semblat patètiques.
La música de sobte creix i m’identifico amb Luis de Baviera que, “sobre la música inclinado, como extraño contempla con emoción gemela su imagen desdoblada”. Em perdo en la música, em perdo en mi. Oblido el Facebook.
Quan torno a la Terra ja no em queden dubtes; pitjo “Confirma”. “Suggereix amistats a Richard Wagner”? Ni parlar-ne. Crec que és d’aquells amics que un,en un principi amaga, per voler-lo per ell sol i ningú més. Té altres 609 amics però no m’importa, deu ser el principi d’una gran amistat.
un dia si vens a badalona et presentaré a mahler, que pel meu gust… amb menys estridències, és un amic més suportable… tot i que deixa’l anar també.
molt bon post, digne d’un estudiant d’humanitats.
Certament, pel que diuen, Wagner era un capullo. La cosa és… i que?
Escoltant la obertura un arriba a la conclusió de que potser s’ha de ser especialment irritant per poder arribar a composar coses com aquesta. Tanmateix, suposo que és la gran discussió.
Per altra banda, no el voldria pas d’amic, perque coneixer a la persona que està darrera de quelcom, sovint, et condiciona a l’hora de degustar el que produeix. Millor pitjar No i continuar escoltant…
com ens hem de veure. el facebook és una realitat paral·la que ens està absorvint i ens fa creure en un món d’amistats eternes i de pau i amor. ara buscaré un grup hippy i m’hi faré fan. L’altre dia m’hi vaig trobar, en que la gent ja no et pregunta com et dius, sinó, quin és el teu facebook? i tu dius, natàlia gutiérrez.
auxili.
jejeje aii el Climent…també diu que el Llach és un capullo!!!