El meu primer intent de suïcidi

Avui, mirant un vídeo recomanat per un amic, he recordat el meu primer intent de suïcidi; devia tenir uns nou anys. Amb aquesta edat ja era un noi força interessat per l’actualitat, potser més que ara. De fet, va ser per aquella època quan el Ricardo Noblat em va fer el meu primer contracte (l’únic fins el moment i no gaire legal, suposo), per escriure al suplement infantil del diari. Allò sí que era un director atrevit, i molt bé que li va anar, l’atreviment al diari. Però el cas no és el triomf del diari, que em va portar a viure aquí i dirigir-me a vosaltres i en català (no el triomf de la meva columna, el triomf del meu pare), sinó aquell primer intent de suïcidi.

Com a noi informat que era, sabia que, al Japó, centenars de nens havien estat ingressats amb atacs d’epilèpsia després del primer capítol de Pokemon. No tenia gaire clar què era això de l’epilèpsia, però em va semblar molt fort. Ja havien començat a emetre la sèrie al Brasil, però no m’interessava gaire. Si ho penseu, tot plegat és massa irreal; uns animals (que no són ben bé animals) inventats, que la gent els col·lecciona, i els guarda dins unes boles. I a més lluiten… Tot molt estrany. Malgrat això, vaig anar a passar l’estiu al poble a casa del meu oncle, com solia fer. Els meus cosins ho miraven i, coses de la vida, m’hi vaig enganxar. El dia que vaig tornar del poble ho vaig veure a casa. Recordo que era un capítol sobre un pokemon papallona.

Com haureu suposat, m’havia perdut el principi. Un dia, mesos més tard, el van tornar a emetre. Jo recordava allò dels nens amb epilèpsia. Sabia que en algun moment el Pikachu faria un atac tan fort que hi hauria un excés de llum i flaixos. Tot i així, el volia veure. Tenia molta curiositat. Ara crec que, inconscientment, desitjava tenir un atac d’epilèpsia –cosa que no equivaldria a la mort, correcte, però jo no ho tenia gaire clar. Quan va arribar el moment, sota la pluja, l’Ash i el Pikachu perseguits per ocells, sobre una bici feta pols, i el Pikachu va saltar i va fer el seu gran atac em vaig endur tota una decepció; ho havien canviat, com és lògic. Res de l’altre món. Així doncs, intent fallit, com el primer intent de suïcidi del Kurt Cobain, que es va estirar a una via per la nit però el tren es desviava per la via del costat. Després d’aquest, no recordo que se n’hagin succeït més, però mai se sap quin altre vídeo estrany podrà tornar a refrescar-me la memòria.