Un llibre la última paraula del qual és “mierda” ha de ser massa bo o massa dolent; una gran tragèdia o un intent de literatura super moderna, una novel·la psicològica o una història policíaca al més pur estil nord-americà. Parlaré d’un de final indiscutiblement catàrtic.
La meva primera relació amb Gabriel García Márquez va ser ja fa uns anys, a un Corte Inglés. Jo feia tercer d’ESO i estava comprant un llibre de text amb ma mare. Per allà vaig veure una portada que em va cridar l’atenció. Era una edició de la col·lecció de Compactos Anagrama de El coronel no tiene quien le escriba. El nom de l’autor em sonava amb connotacions positives i ho vaig comentar amb ma mare. Em va dir que el va llegir quan estava embarassada de mi. Jo en aquell moment me la vaig imaginar llegint asseguda a prop de l’edifici on vivia quan vaig néixer, a la perifèria de Brasília. Em va comprar el llibre i va ser una experiència fantàstica; potser la meva primera relació amb literatura de tan alt nivell. Dos o tres anys després el meu pare em va regalar Cien años de soledad per Sant Jordi i des de llavors em sento una mica més persona.
Años después, ante el pelotón de fusilamiento, torno a agafar la novel·leta (el diminutiu només fa referència a l’extensió). Per què? Perquè avui, tornant a casa destrossat després d’una ràpida incursió a la universitat pel matí, he vist el nom de Gabriel García Márquez en un diari gratuït que portava algú. He pensat en l’absurda possibilitat de que s’hagués mort i no hagués estat portada de tots els diaris. M’he posat molt trist. Massa. Perquè no ploro, que sinó potser ho hagués fet. Per sort no era així i encara el tenim per, espero, seguir escrivint. En tot cas, m’han vingut moltes ganes de llegir-lo i, sortint corrent de casa, he agafat aquest llibre, per curt i per tenir-ne molt bon record.
Així doncs, començo a llegir sent un altre jo, havent llegit altres obres seves i havent aprés a buscar altres coses en la literatura. Però no només aquestes coses són les que importen. Coses més humanes també afecten la lectura. Un gran amic que tinc ara i que abans no tenia és un exemple. Passades unes quantes pàgines he començat a visualitzar aquest amic parlant del protagonista: “és increïble”, “té un honor! És impressionant…” I així em prenc el personatge a partir d’aquest moment, el començo a veure amb els seus ulls. Quan me la torni a acabar (si ho faig) li hauré de deixar i si no us cito les últimes línies del llibre, que són meravelloses, és perquè de ben segur se m’enfadaria.
un post que comenci amb “merda” només pot ser massa bo o massa dolent
No comentaré aquest comentari xDDD