A vegades guanya el Barça

Podria ser el principi de quelcom interessant, però no se m’ha acudit res d’interessant i així es queda (de moment).

Era violoncel·lista i, en el seu temps lliure, intentava treure’s la carrera de filosofia. També era poeta, afegí l’orgullosa xicota. Això diuen, va dir mirant el terra. Home, tens un llibre publicat, incidí un amic d’ella. Bé, dos, i els ulls seguien fitant el terra. Aquell intent fallit de modèstia els va fer riure. El poeta li recordava un altre escriptor a un company de taula i resulta que es coneixien; li va fer gràcia.

A uns metres d’allà hi havia una multitud joiosa, però allà tot era tranquil. Resulta que havia guanyat el Barça. A dues puntes de la ciutat dos actors seien davant llurs ordinadors. A un li importava més la victòria que no a l’altre. És un misteri el que els passava pel cap. Tenien molt i poc en comú, i molt i poc en comú devien tenir els seus pensaments.

A un punt mig entre la taula del bar i les cases dels dos actors, un grup de gospel entretenia el públic amb un espectacle divertit. Solien omplir el local cada nit, però aquella devia haver-hi alguna cadira buida. En tot cas no devia haver-hi tan poca gent com en aquella sala del Raval en la qual, unes hores abans, la gent escoltava el jazz i la ràdio alhora.

Fora de la ciutat començava una festa amb bons músics i gent agradable. L’home que havia reconegut l’escriptor en el poeta hauria de ser-hi, però al final havia decidit quedar-se. Potser és que s’estimava massa la seva ciutat. No, tampoc era això, a vegades tenia ganes de fugir-ne. Pensava en un dels actors, pensava en un gran aficionat al futbol. Li agradaria haver estat amb ells aquella nit. Fins i tot hauria pogut veure el Barça. No li interessava massa. Era això una prova que tampoc li agradava tant aquella ciutat? Li agradaven els seus amics, això estava clar. Aquell vespre l’havia passat entre polítics i poetes. Estranya combinació.

A la mateixa taula de bar hi havia un que no deixava de preguntar què feia tanta gent allà. Ho sabia perfectament, però es feia gràcia. O li feia gràcia que tanta gent hi fos pel Barça. Però li alegrava la victòria. Com a tot bon heterosexual, diria un amic seu per fer la gràcia. Ell no ho era pas, però això no impedia que se n’alegrés. Emperò, intentava dissimular-ho, ja que no volia rebaixar-se a gaudir de diversions tan populars com devien semblar en el seu entorn.

Ja només un dels actors és davant l’ordinador. De l’altre no se sap que n’és. La ciutat comença a dormir a mitges. Alguns més que altres. Alguns plens d’alegria. Altres segurament no. Uns quants sense haver-se assabentat de res. Un dels que hi havia assegut a la taula del bar arriba a casa amb ganes d’escriure. Pensa en el llibre que ha portat tot el dia a la butxaca: “If you really want to hear about it, the first thing you’ll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap”. Li agradaria saltar-se els tòpics, però és que a vegades guanya el Barça.