A vegades guanya el Barça

Podria ser el principi de quelcom interessant, però no se m’ha acudit res d’interessant i així es queda (de moment).

Era violoncel·lista i, en el seu temps lliure, intentava treure’s la carrera de filosofia. També era poeta, afegí l’orgullosa xicota. Això diuen, va dir mirant el terra. Home, tens un llibre publicat, incidí un amic d’ella. Bé, dos, i els ulls seguien fitant el terra. Aquell intent fallit de modèstia els va fer riure. El poeta li recordava un altre escriptor a un company de taula i resulta que es coneixien; li va fer gràcia.

A uns metres d’allà hi havia una multitud joiosa, però allà tot era tranquil. Resulta que havia guanyat el Barça. A dues puntes de la ciutat dos actors seien davant llurs ordinadors. A un li importava més la victòria que no a l’altre. És un misteri el que els passava pel cap. Tenien molt i poc en comú, i molt i poc en comú devien tenir els seus pensaments.

A un punt mig entre la taula del bar i les cases dels dos actors, un grup de gospel entretenia el públic amb un espectacle divertit. Solien omplir el local cada nit, però aquella devia haver-hi alguna cadira buida. En tot cas no devia haver-hi tan poca gent com en aquella sala del Raval en la qual, unes hores abans, la gent escoltava el jazz i la ràdio alhora.

Fora de la ciutat començava una festa amb bons músics i gent agradable. L’home que havia reconegut l’escriptor en el poeta hauria de ser-hi, però al final havia decidit quedar-se. Potser és que s’estimava massa la seva ciutat. No, tampoc era això, a vegades tenia ganes de fugir-ne. Pensava en un dels actors, pensava en un gran aficionat al futbol. Li agradaria haver estat amb ells aquella nit. Fins i tot hauria pogut veure el Barça. No li interessava massa. Era això una prova que tampoc li agradava tant aquella ciutat? Li agradaven els seus amics, això estava clar. Aquell vespre l’havia passat entre polítics i poetes. Estranya combinació.

A la mateixa taula de bar hi havia un que no deixava de preguntar què feia tanta gent allà. Ho sabia perfectament, però es feia gràcia. O li feia gràcia que tanta gent hi fos pel Barça. Però li alegrava la victòria. Com a tot bon heterosexual, diria un amic seu per fer la gràcia. Ell no ho era pas, però això no impedia que se n’alegrés. Emperò, intentava dissimular-ho, ja que no volia rebaixar-se a gaudir de diversions tan populars com devien semblar en el seu entorn.

Ja només un dels actors és davant l’ordinador. De l’altre no se sap que n’és. La ciutat comença a dormir a mitges. Alguns més que altres. Alguns plens d’alegria. Altres segurament no. Uns quants sense haver-se assabentat de res. Un dels que hi havia assegut a la taula del bar arriba a casa amb ganes d’escriure. Pensa en el llibre que ha portat tot el dia a la butxaca: “If you really want to hear about it, the first thing you’ll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap”. Li agradaria saltar-se els tòpics, però és que a vegades guanya el Barça.

Del plat, la guitarra, la nit, l’aigua, l’extraterrestre i tu

Avui hem tornat a començar amb el Taller d’Escriptura. En una sessió que tenia tot per ser poc productiva, hem fet un petit exercici i a mi m’ha sortit això:

Em vaig llevar. Era nit ja feia molt. Quan vaig dormir el sol encara brillava i ara em desperto vora l’aigua. L’extraterrestre em mira i toca la guitarra. Canta en llengua estranya, però de sonoritat agradable. Sembla un bon paio. M’incorporo i li somric. Ell també em somriu, o això sembla. Les antenes fan un moviment còmplice i llavors penso en tu quan aixeques les celles i fas aquella cara que em fa pessigolles. Penso també en el dia que, obrint la bossa, vas trobar un plat robat sense voler al bar de la cantonada. Et senties una extraterrestre; ni que fos un platet volador! Però tu no ets verda i, a pesar d’això, quan m’aixeco vora l’aigua i aquell ésser simpàtic em mira, guitarra en mà, només recordo aquella cara teva que em fa pessigolles.

P.S.: i amb aquesta entrada desapareix, finalment, de la pàgina inicial el vídeo de Snuggie amb el seu remaleït anunci que començava automàticament.

Només a vegades fem cas a Unamuno

“Veig que aquestes vacances has fet bones lectures i has tret bones conclusions”, em deia el Pau a un comentari a l’Atenes. La veritat és que estic bastant content de les meves lectures vacacionals. Podeu veure les meves conclusions aquí o aquí. Novel·les molt interessants, podríem dir que bastant “experimentals”, tot i que sigui un terme bastant genèric i buit. La nit abans de sortir de viatge tenia molts dubtes sobre quina seria la següent lectura, les opcions eren moltes i, quasi sense voler-ho, vaig començar una novel·la que em van regalar pel meu aniversari i que, tot i pintar interessant, estava aparcada des de fa quasi un any. Al principi, la lectura amb un narrador bastant tradicional (estilísticament parlant, ja que el personatge de tradicional no en té res) m’ha semblat estranya, però de seguida m’ha enganxat. A Middlesex la història oscil·la constantment entre passat i present. A la contraportada ens la descriuen com un intent d’escriure “ese oscuro objeto del deseo literario, la Gran Novela Americana. En esta ocasión, con magníficos ecos homéricos.” I com encara no he acabat, no diré res més sobre el tema.

Avui, al blog de Rafael Reig, he trobat un curiós contingut que m’ha semblat perfecte per l’ocasió:

En España yo creo que fue Unamuno el que embistió con más brutalidad contra el impulso de leer una novela para saber cómo termina. Los intelectuales de verdad jamás sucumben a esa tentación. Entre otras cosas, porque ellos no leen jamás, siempre releen. Faltaría más.

Leer para saber cómo acaba se considera chabacano, grosero, ir al bulto, como quedar con una chica para intentar llevársela a la cama. Qué falta de sensibilidad, tío, siempre pensando en lo mismo. Qué rudimentario, cuando lo importante de verdad es comunicarse, comprenderse y leer sin el señuelo fácil de la intriga.

Por mi parte, yo sigo leyendo como a los catorce años, con la misma avidez con la que leía a Salgari. Quiero saber cómo acaba, qué pasa. Quiero irme a la cama lo antes posible. Luego ya tendremos tiempo de comunicarnos, de paladear la construcción narrativa y hasta de sacar conclusiones. Vale, pero me niego a leer una novela sin impaciencia.

Por supuesto: también quiero saber cómo acabo yo (como diría Unamuno). Una novela es un medio de locomoción, te lleva a un lugar desconocido y, cuando llegas, te das cuenta de golpe de que no eres el mismo.

En resum, que la lectura, es faci com es faci, és sempre un plaer.

De la tendresa

No sou pocs els que odieu l’adjectiu tendre, en el sentit de “Dolçament afectuós.” que diu l’IEC. El trobareu inadequat, fifi, repel·lent o simplement una cursilada, vaja. A mi m’agrada molt, tot i que sigui molt poc masculí, ho admeto, però m’agrada tenir la paraula correcte per definir troballes com aquestes:

© George Sfarnas
© George Sfarnas

El Georgie és un noi de cinc anys que té un blog. Ja fa uns mesos que segueixo les seves aventures: el seu somriure sense dents, la seva “xicota” que ho és sense saber-ho, la seva àvia, que li gasta bromes per correu electrònic. De tots els 66 blogs que segueixo aquest és el que més m’agrada i que em sap treure un somriure a cada actualització. No us ofengueu, ok?

Tranquils, em podeu insultar alegrement als comentaris, no hi ha moderació i no els esborraré.

Són reals

A la primera pàgina, la que està plena d’històries legals, d’un llibre recomanat per un abstrús professor de literatura llegeixo:

Os personagens e situações desta obra são reais apenas no universo da ficção; não se referem a pessoas e fatos concretos, e sobre eles não emitem opinião.

M’ha encantat. No és com el clàssic “no està basada en fets reals” perquè, al cap i a la fi, què importa? Tot està basat en fets reals, perquè els fets que formen l’experiència de l’autor són reals. I ningú crea ex nihil o com a mínim encara no he llegit ningú tan creatiu com per fer-lo. Així doncs ens queda clar que en què es basi una obra és intranscendent. I com sempre dic i cada cop m’obsessiona més, el fet que alguna cosa sigui fictícia no li treu la “realitat”. Així doncs, hem de canviar la manera de dir les coses. Tot aquell que digui que una història no es basa en fets reals menteix

menteix

menteix

menteixo?

Noctàmbul #1

adj. i m. i f. [LC] Que té per costum d’anar de nits.

Les estacions d’autobús són els llocs més depriments del món. Sempre ho són, a tot arreu. Surts de la (com a mínim en aparença) moderna estació de Sants i al costat la veus: la depriment estació d’autobusos. Però suposo que la pluja també ajuda. L’altre dia, que no plovia, vaig agafar un taxi amb un taxista que era molt simpàtic i no escoltava la COPE: era pakistanès. Vaig pensar que Barcelona és una gran ciutat, perquè totes les grans ciutats tenen taxistes pakistanesos. Tot això ho escric al llit a les 5 (que em recorden aquell post de les fotos) que de fet serien les 4, havent-me menjat un tros de pizza freda, perquè no puc dormir i així demà ja tinc quelcom per penjar al blog, que entre manifestacions i desmais està bastant abandonat. “Bona nit, João.” “Bona nit!”

Creant tendència

Acabo de descobrir que aquest blog (amb poquíssimes entrades i molt menys lectors) crea tendència. Si ho recordeu, el dia 11 de febrer us parlava de Snuggie, the blanket with sleeves. Resulta que l’endemà el Berto, al programa del Buenafuente, també en va fer esment. Aquest blog es va avançar a la notícia.

Com tenen més pressupost que nosaltres (és a dir, jo), van encarregar la susdita manta i es van passejar amb ella per Barcelona. Us adjunto el vídeo; el moment de “oye, que yo hablo catalán” és impagable. Que sàpiguen que jo també sé donar la nota pel centre!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=MPuhYfs3PBs]

Un treball de cultura clàssica

Això és el que passa quan s’han de fer treballs en grup:

Talulla Does the Hulla From Hawaii

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=zqIYhglBiPE]

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=b4HtfuNL3vw]

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=0_lrKhmx2WU&feature=channel_page]

Dedicat a l’Ion, la Maria, el Marcel i, sobretot, el Mussarra per la birria que haurà de llegir.