A la primera pàgina, la que està plena d’històries legals, d’un llibre recomanat per un abstrús professor de literatura llegeixo:
Os personagens e situações desta obra são reais apenas no universo da ficção; não se referem a pessoas e fatos concretos, e sobre eles não emitem opinião.
M’ha encantat. No és com el clàssic “no està basada en fets reals” perquè, al cap i a la fi, què importa? Tot està basat en fets reals, perquè els fets que formen l’experiència de l’autor són reals. I ningú crea ex nihil o com a mínim encara no he llegit ningú tan creatiu com per fer-lo. Així doncs ens queda clar que en què es basi una obra és intranscendent. I com sempre dic i cada cop m’obsessiona més, el fet que alguna cosa sigui fictícia no li treu la “realitat”. Així doncs, hem de canviar la manera de dir les coses. Tot aquell que digui que una història no es basa en fets reals menteix
menteix
menteix
menteixo?
potser menteix pero en relació al que la mentida suposa en la vida real per tant és real per tant menteix pero no pot mentir perquè la mentida és real per tant aaaaaaah putos grecs
Albert: és el fantàstic joc de la ficció, res és real i ho és tot i nosaltres, al mig de tot, ens hem d’aguantar… 😛
Anònim telefònic: Sota demanda, tradueixo: Els personatges i situacions d’aquesta obra són reals només en l’univers de ficció; no es refereixen a persones e fets concrets, i sobre ells no emeten opinions. (Aquesta coma em sembla molt estranya)