El funcionari de l’Administració rep cada dia centenars de documents units per clips o potser en fundes de plàstic. Hi ha documents de tota mena que han de seguir processos diferents. Ell, però, ja els coneix tots. Fa la seva feina de la manera que correspon a qualsevol feina rutinària, amb desgana. Posa mala cara darrere el taulell i ho vol tot d’una determinada manera; no accepta res que no s’hi adeqüi.
L’estudiant de tercer curs, avorrit a classe, es plantejava perquè, a diferència dels seus companys, la seva fotografia no estava introduïda als sistemes informàtics. Al principi va ser un tema que el va inquietar, però en aquell moment ja no el preocupava. De tant en tant, això sí, hi pensava. Ho seleccionava aleatòriament entre la nebulosa de pensaments possibles. No tenia gaire més importància.
En algunes ocasions, el funcionari de l’Administració cometia alguna negligència. No era una qüestió d’errors humans; ell no s’equivocava mai. A vegades, però, agafava una fotografia de carnet, amb compte per evitar que el clip la fes malbé. Sempre n’hi havia dues –i sinó, ell no acceptava els documents– i sabia quin era l’ús que es donava a cada una, però també sabia que si només en falta una ningú posa inconvenients per a seguir el procés que correspongui.
Als dinars familiars, sobretot quan hi ha cosins llunyans, abans de seure a taula o mentre pren les postres, el funcionari de l’Administració acostuma a treure la cartera i obrir-la per ensenyar les fotos que hi porta. No tinc clar si les ensenya com una col·lecció o inventa històries increïbles per explicar qui són aquestes persones. M’inclino per la segona opció; l’estudiant de tercer curs és, molt probablement, un nebot. Com a mínim seria el més lògic, però com pot explicar a la seva família l’existència d’un nebot desconegut? No tindria gaire sentit… En tot cas, a hores d’ara, la fotografia de l’estudiant de tercer curs pot haver estat substituïda per una altre.
Una dona boliviana, al metro, porta tres folis escrits a màquina i grapats. L’estudiant de tercer curs, despreocupat de la qüestió fotogràfica, se sorprèn de trobar encara folis, tan acostumat com està al dinA4. Observa la dona i aquelles fotocòpies. A la primera plana hi posa TESTAMENTO amb lletres majúscules. Els colors del segell del registre civil de Cochabamba li semblen molt llampants.