Barcelona és bona

Diu la dita que Barcelona és bona si la bossa sona. Jo no era del tot conscient però la trobava a faltar. Avui he sortit al migdia sense un duro a la butxaca (i dic duro perquè sona més de Barcelona que no cèntim). Això sí, portava una T-10 per estrenar, cosa que acabarà valent el seu pes en or.

Hem passat el dia junts, Barcelona i jo, amb la xafogor d’Agost que el primer dia encara em resulta agradable, acollidora. Sota el braç la Barcelona de fa mig segle, en un llibre de segona mà comprat a l’altra punta de la península. Aquest m’acompanya al metro; Sagrada Família, Clot, Glòries; Agafar un tramvia per una parada i equivocar-me de línia i haver de creuar la plaça. A aquesta època de l’any està abandonat el 22@, nom curiós on els hi hagi, potser tan modern per ser tan fàcil d’escriure al teclat d’un ordinador. Dinar amb el meu pare i tramvia i Ciutadella i Passeig de Gràcia.

El mosaic de cares que resulta el carrer amb més moviment de la ciutat és entretingut. Molts es posarien nerviosos però avui la ciutat m’és coqueta i jo he coquetejat amb ella. Així vaig recollint cares i em venen ganes de ser fotògraf. Una família francesa bloqueja el pas mirant un aparador a una cantonada reduïda per les obres del metro. El pare carrega el monopatí del nen. La Rambla de Catalunya i penso que si allà m’atropellessin no em passaria gaire res, ja que els cotxes van força lents. I una exposició al Palau Robert, i els carnets d’estudiant que, com suposava, ara es fan el carrer Calàbria, que es troba en aquell espai quasi eteri que hi ha entre la plaça Universitat i la plaça Espanya. I el poc que m’importa no fer-me’l, perquè de poc serveix a Barcelona.

A la nit el metro quasi buit, i Maragall que sembla com si fos el meu barri però no ho és i els meus amics que em fan tornar a casa amb el nit bus quan jo tenia ganes de caminar tot i estar ben desorientat. I el bus que em deixa a un carrer de casa. I és Barcelona, i és de nit, i fa calor i els carrers són deserts. I la finestra és oberta de bat a bat i el gat em mira estirat. I jo a aquesta època de l’any sóc més del parer del Carles Mestre, que diu que “Barcelona és bona si el desodorant no t’abandona”.