Hola, ¿te acuerdas de mí? Solía ser un blogger… Vaja, que aquí mai he tingut un ritme massa constant d’actualitzacions, però a l’Atenes sí, i feia molt que tenia tot plegat abandonat. Coses que passen. Suposo que em distrec amb altres coses. És que em ve de família això de tenir els blogs ple de mosques. De fet, ja fa mesos que no miro el GoogleReader, així que em perdo la tira de blogs xulíssims. Coses de la vida. En tot cas, avui un enllaç del Facebook m’ha inspirat una entrada una mica estranya, que potser quan la llegeixi demà, havent dormit, estaré penedit d’haver escrit. De moment no em sembla malament i, ja que estava, he decidit passar-me per aquí. Volia explicar anècdotes de la meva vida en aquest últim mes. Us volia explicar alguna anècdota, per no fer una entrada buida de contingut, i aquesta consistiria en un vídeo de Los João (“Oh, un grup de música que es diu com tu. Què interessant…”), grup que em va presentar el David. Però oi que no veieu cap vídeo? És que, casualitats de la vidahe entrat al seu blog abans d’enllaçar-lo i resulta que parlava del mateix que volia parlar jo, però de manera menys caòtica i més estructurada. Parla del fet de fer moltes coses (crec que ell en fa més que jo i tot) a la seva última entrada i diu: “Si això suposa marginar una mica el vostre blog, només podeu creuar els dits i pregar que els vostres lectors us perdonin una mica.” Però no patiu (com si algú patís mai per aquest blog), que ja torno a ser aquí (per poc temps, això sí).