Nou blog

Farà un any vaig registrar un domini i pagar el corresponent allotjament per fer un nou blog, una feina pendent des de feia segles. Fa uns mesos vaig agafar un plantilla de wordpress i vaig començar a toquetejar-la sense tenir-ne ni idea, he pogut canviar colorets i cosetes i també he fet cagades que sembla que he pogut arreglar dintre del que cap. Ara tocar obrir-lo amb un objectiu una mica difús. Anirem veient què en fem. De moment he importat el vell emdicjoao.wordpress.com aquí dins per no renunciar al passat. D’aquí cap enrere està tot tal qual, amb les seves faltes d’ortografia (com les que se m’escaparan també d’ara en endavant) i els seus rotllos fifis o reflexius. Això sí, el meu jo present no se’n fa responsable. Benvinguts!

Somnis

Recordo quan el meu pare em va explicar que un amic seu s’inventava els somnis. Cada matí, quan es llevava i encara no estava despert del tot es preguntava “què he somiat avui?” i prenia una decisió al respecte. De petit, jo no recordava mai els meus somnis i aquesta hagués estat una bona solució, però mai se’m va acudir. De fet, ho vaig intentar un cop, sense adonar-me. Com que no recordava res més que el negre de la nit, vaig explicar un matí que havia somiat que estava a un lloc que era molt fosc i que jo no m’hi veia. En aquell moment vaig demostrar tenir una creativitat molt inferior a la de l’amic del meu pare. Anys més tard vaig poder sentir aquest amic afirmant que per ell no hi havia cap diferència entre la memòria i la invenció, i llavors jo ja pensava que tenia raó. Quan em van explicar la història, no. El seu costum em semblava una anècdota divertida, esbojarrada, i prou. Jo em preocupava més aviat en trobar la diferència entre les dues coses, i em preguntava sovint si no era jo una ficció en el cap d’algú que, per exemple, s’inventa els seus somnis de bon matí.

També recordo una nit que vaig somiar. La meva mare, experta en fer bones preguntes, em va preguntar com sabia que havia somiat, si no somiava mai. La resposta era simple per mi: perquè em veia a mi mateix tot i que no hi havia ni un mirall ni una fotografia. En certa ocasió vaig llegir que els somnis no succeeixen linealment, sinó que nosaltres els ordenem cronològicament un cop ens despertem. En el fons, això no deixa de ser construir un relat. Tens la possibilitat de decidir com et reflexes en el mirall. Normalment decideixes que primer va el cap i que els peus van abaix de tot.

Ara hauria de parlar de tigres, però no tindria sentit. Tampoc no escriuré cap poema.

Oslo

En Pau es va mirar al mirall i un únic pensament li va omplir el cap: “vull saber el nom de tots els carrers que no tenen nom.” De seguida es va adonar que aquell desig no tenia cap sentit; ell sabia que tots els carrers de la seva ciutat tenien nom i que fins i tot s’havien editat guies on els podia trobar tots. Què hi podia fer? Ell no podia controlar el seu desig. Ni tan sols volia saber quins eren els carrers sense nom, només volia saber quin nom tenien. També s’havia adonat que era una contradicció.

Tenia ganes d’aventures, en Pau. Volia començar a llegir una novel·la policíaca per la meitat, i llegir i no entendre res, i no seguir el fil i trobar-se un psiquiatra anomenat Sigmund al capítol deu. Era una aventura petita, ell ho sabia, però la trobava prou estimulant. El satisfeien les petites aventures.

En Pau sovint volia llegir tot el que havia escrit, perquè era com mirar-se al mirall.

Divuit

Dos pintors baixen del metro a Fontana discutint sobre com de diferents són les persones que es troben a cada línia. Dos membres de la Guàrdia Urbana passegen amb les mans cenyides als seus respectius cinturons. La seva verdor crida l’atenció. Dos poetes fumen a la taula d’un cafè. Fa fred i encongeixen una mica les espatlles. Fa estona que s’han acabat els cafès. Dues tasses de cafè miren discretes dos poetes que fumen a una taula. Una porta amb elegància una fulla que ha caigut d’un arbre. Dues hores passen fins que arriba el moment. Dues paraules no són prou. Dues idees omplen al cap d’un noi que no se les esperava. Dos números identifiquen quatre cançons de Brian Eno. Dos títols identifiquen un mateix llibre. Dues persones llegeixen el diari i no troben res que els interessi. Només una el tornarà a comprar demà. Dues persones són la mateixa en un poema de Ferrater. Dos ulls miren dues mans i veuen com se’ls hi apropen, lentament. Dos dits de front. Dues tasses de sucre. Dues mans toquen dos ulls amb suavitat. Dos viatgers es troben, perduts en el mateix atzucac. Dues persones no dormen, per més que ho intentin. Dos llibres del mateix autor reposen, un sobre l’altre, a la mateixa taula. Fa dies que hi reposen. Les seves pàgines, que ja acumulen pols, dormen plàcidament.

En Tomàs i el monstre de pedra

Hi havia una màscara de pedra penjada al penya-segat. La imatge era imponent. Ell, petit, un homenet, abaix. A dalt, aquella gran cara, impassible, mirant-lo. L’estaticitat de la pedra imposava respecte. El respecte va donar pas a un altre sentiment quan la muntanya es va començar a moure. En va sortir un braç. Ell va veure que a l’altra banda n’hi havia un altre, però es va quedar clavat a la pedra. De cop aquell braç, el que n’havia sortit, se li va anar apropant. Les floretes que hi havien crescut seguien al seu lloc. El cap, aquella cara emmascarada, es va començar a moure. Unes lianes el lligaven al cos, sense gaire força. Si hi apliquéssim les lleis de la física potser trobaríem que era inexplicable que estigués subjecte al cos. En aquell moment ningú es preocupava per les lleis de la física.

La mà s’apropava amb violència. Les floretes seguien allà, innocents, lluents i iròniques. En Tomàs va agafar la seva espasa i es va despertar.

Cochabamba

El funcionari de l’Administració rep cada dia centenars de documents units per clips o potser en fundes de plàstic. Hi ha documents de tota mena que han de seguir processos diferents. Ell, però, ja els coneix tots. Fa la seva feina de la manera que correspon a qualsevol feina rutinària, amb desgana. Posa mala cara darrere el taulell i ho vol tot d’una determinada manera; no accepta res que no s’hi adeqüi.

L’estudiant de tercer curs, avorrit a classe, es plantejava perquè, a diferència dels seus companys, la seva fotografia no estava introduïda als sistemes informàtics. Al principi va ser un tema que el va inquietar, però en aquell moment ja no el preocupava. De tant en tant, això sí, hi pensava. Ho seleccionava aleatòriament entre la nebulosa de pensaments possibles. No tenia gaire més importància.

En algunes ocasions, el funcionari de l’Administració cometia alguna negligència. No era una qüestió d’errors humans; ell no s’equivocava mai. A vegades, però, agafava una fotografia de carnet, amb compte per evitar que el clip la fes malbé. Sempre n’hi havia dues –i sinó, ell no acceptava els documents– i sabia quin era l’ús que es donava a cada una, però també sabia que si només en falta una ningú posa inconvenients per a seguir el procés que correspongui.

Als dinars familiars, sobretot quan hi ha cosins llunyans, abans de seure a taula o mentre pren les postres, el funcionari de l’Administració acostuma a treure la cartera i obrir-la per ensenyar les fotos que hi porta. No tinc clar si les ensenya com una col·lecció o inventa històries increïbles per explicar qui són aquestes persones. M’inclino per la segona opció; l’estudiant de tercer curs és, molt probablement, un nebot. Com a mínim seria el més lògic, però com pot explicar a la seva família l’existència d’un nebot desconegut? No tindria gaire sentit… En tot cas, a hores d’ara, la fotografia de l’estudiant de tercer curs pot haver estat substituïda per una altre.

Una dona boliviana, al metro, porta tres folis escrits a màquina i grapats. L’estudiant de tercer curs, despreocupat de la qüestió fotogràfica, se sorprèn de trobar encara folis, tan acostumat com està al dinA4. Observa la dona i aquelles fotocòpies. A la primera plana hi posa TESTAMENTO amb lletres majúscules. Els colors del segell del registre civil de Cochabamba li semblen molt llampants.

Gener

(Apunts d’ahir a la nit)

Les famílies normals posen els ganivets al rentaplats amb la part tallant cap a baix. La meva no. A nosaltres ens agrada el risc. Entre les famílies normals també podem comptar aquelles que no posen els ganivets al rentaplats per evitar que es facin malbé. Nosaltres som més pràctics. Vida Ikea. Tenim coses més importants per les quals preocupar-nos que la conservació dels mànecs, ara en força mal estat.

La meva habitació acumula piles de llibres per tots els racons i andròmines diverses, com per exemple una corona de paper que vaig agafar a Tele Hospitalet la nit de reis. Penjat del llit tinc un calendari preciós, alhora que horrible, que em van regalar a un restaurant xinès de nom Central Nou al desembre. El mateix mes va ser quan va deixar de funcionar el despertador groc que porta una llimona dibuixada. La bombeta del sostre, però, no porta tant de temps fosa. El que té gairebé dos anys és el cartell preciós que va fer la Natàlia per un recital de poemes i que jo tinc penjat davant la taula, com la degana el té al seu despatx.

Sobre la prestatgeria hi tinc tres barrets que no em poso mai. El del mig és turc i li trobaré una utilitat. Els altres dos en algun moment vaig pensar que em quedarien bé. A la capçalera del llit hi tinc El Quadern Gris, per algunes de les nits d’insomni, i el llibre que ja fa setmanes que em vaig acabar. Tot és caos i desordre però em sembla bonic, tant que decideixo escriure-ho –en un full de paper, no sigui cas que encenent l’ordinador m’hi trobi un món molt més complex. En tinc prou amb sentir des de la sala el final del CD que havia posat al sopar i saber que quan arribi el matí no seré jo qui tregui els ganivets del rentaplats.

Sac de pluja

Dedicat, sense cap mena de sentit, a Lev Tolstoi

Un home X estava tancat a casa seva. Tenia molta feina. Escoltava música, a vegades. Era de les seves poques distraccions. A vegades també es distreia fent-se el te. Posava l’aigua a bullir i es quedava observant-la. Li agradava el so del gas que sortia dels fogons convertit en foc, aquell shhhhh callat. La nit abans se li havia caigut alguna cosa que hi havia quedat enganxada i, mentre escalfava l’aigua, el foc la cremava i en treia un fil de fum.

Un home Z estava tancat a casa seva. Estava malalt. A fora hi feia un dia fantàstic. No estava acostumat a estar-se a casa. Tenia moltes coses a fer al carrer. De fet, no deixava d’anular plans, un rere l’altre. S’estirava al llit i dormia. Dormia moltes hores i després es despertava i ja no podia dormir. En aquests moments anava a la cuina a preparar-se alguna cosa calenta. Notava com la calor se li estenia per dins del cos i tornava al llit tot pensant que podria dormir.

Un home C estava tancat a casa seva. Hi havia entrat la nit abans i havia girat la clau al pany. La porta havia quedat ben tancada. Al rebedor hi tenia la gàbia del conill, que el mirava amb els ulls grossos quan passava per allà. Quan es va despertar va treure el cap per la finestra i va veure que feia un bon dia. Es va vestir i va girar la clau al pany. Havia decidit sortir a visitar un amic seu que feia uns dies que estava malalt i no estava acostumat a quedar-se a casa.