Carta oberta al molt honorable sr. Perdigó

Després de trobar-me esmentat en un comunicat de premsa em veig obligat a dirigir una resposta pública al sr. Perdigó.

Benvolgut sr. Perdigó,

Em dol profundament la seva decisió. Com bé sabrà, i començo entrant en qüestions personals, el futbol mai m’ha suscitat gran interès. Donat la meva falta d’interessos econòmics en el seu blog, que sí tenen altres individus, tampoc tinc intenció de fer-ne publicitat barata. El meu interès en el seu blog es troba única i exclusivament en la seva vessant artística.

La meva proposta, coincident amb la del sr. Recasens, encara que desconec si pels mateixos motius, era un intent d’apropament entre la seva proposta inicial i les propostes del Consell Social de Ja en parlarem després. Potser es preguntarà el perquè d’aquesta voluntat d’apropament. La qüestió és que he trobat una qüestió important en la proposta del canvi: la recuperació del terme ‘lyoneses’ com a postre procedent de la ciutat francesa de Lyon.

Tenint en compte que vostè ha defensat aferrissadament en el passat la conservació de la lletra ‘h’ en el terme ‘hamburguesa’ com a reivindicació de l’origen a la ciutat d’Hamburg d’aquest producte càrnic, davant d’altres propostes modernitzadores com, per exemple, la que inclou el canvi de l’article indefinit amb “unam burguesa”, em semblaria el més coherent que adoptés la i grega.

Em sorprèn també que faci referència al caràcter no-vocàlic de l’honorable lletra. La normativa lingüística, tot i necessària, no pot constituir un dogma. A la paraula [lyunɛzəs], com es pot veure clarament en la transcripció fonètica, el segon so és semiconsonàntic, motiu pel qual la ‘y’ és una grafia més que adequada. Vist això, queda clar que la seva decisió no és formal sinó purament estilística.

Si no és del seu interès recuperar la tradició, reivindicar la cultura democràtic dels grecs davant de la imperialista dels romans, i mantenir la denominació d’origen en els mots del nostre diccionari, allà vostè amb les seves i’s llatines i la seva manca postmoderna de valors.

Atentament,

João França
Director General i João Executiu de Em dic João.

Rellegeixo

Havia programat actualitzacions automàtiques de twitters i facebooks però encara no ho havia anuncia aquí. Tinc un nou blog: Relecturas. Sí, sé que m’odiareu, però volia parlar de literatura o quelcom que se li assembli. La idea és, si resisteixo, actualitzar-lo cada dues setmanes. Avui he escrit l’entrada d’aquest dimecres i m’he dit: ja que estàs comenta-ho… Així que ja està, ja us ho he dit.

Algun dia potser faig una entrada explicant el perquè dels velociraptors a la barra lateral…

Transeünt és correcte en català

1 1 adj. [LC] Que està de pas.
1 2 adj. [LC] Que és alguna cosa per un curt temps, no regular o permanent. Soci transeünt.
2 1 m. i f. [LC] Persona que transita o va per una via pública. Va caure a la vorera i un transeünt el va auxiliar.
2 2 m. i f. [LC] Persona que es troba accidentalment en un terme municipal en què no és empadronada, o bé que s’ha traslladat a un terme municipal amb el propòsit de residir-hi però encara no ha adquirit la condició de resident.
2 3 m. i f. [SO] Persona que no té un lloc fix de residència.
3 adj. [LC] Transient.

Amb un megàfon: Transeünts, el món és un transeünt que ha perdut la maleta, el meu avi era un transeünt, el seu fill també, i jo també vago com un vella locomotora a la que volen que jubili el temps i no la decència de la seguretat.

Els personatges van apareixent creuant-se. En un moment dos lluiten amb els seus paraigües.

Amb el mateix megàfon o sense: Jo vaig néixer en un trist hospital, les parets del qual suplicaven amb els genolls trencats una mica de descans.

Del megàfon surt o no: (una persona llegeix alguna notícia curta, o les esqueles, molt breu, sobretot molt breu.)

Megàfon: Aquesta no és una obra escrita des del furor d’unes mans joves i avides de conquerir planetes i galàxies, són les penoses mans d’un passat que sempre torna i que massa ja han explicat en va. Vull escriure un poema que salti de fanal en fanal, que mengi barbacoes on la mostassa hi sigui present i escriure versos que algú pugui entendre algun dia.

Mort d’un pardal en tres actes, Víctor Gómez

Vestiglo

DRAE

¿Cuál es la mayor audacia de esta antología?
He colado un poema apócrifo.

No me va a decir cuál, ¿verdad?
No. Sólo le diré que es corto y no de un autor moderno. Lo escribí yo, pero nadie podrá demostrar que no es del poeta que yo digo. En 1600 páginas, ¿se me perdonará una pequeña broma de menos de 15 versos?

Entrevista a Francisco Rico, La Vanguardia