Em dic João

Ahir vaig decidir que ja hi havia prou de no haver-me llegit un llibre sencer de Roberto Bolaño. Algun conte havia llegit i m’havien parlat de molts més, però mai “l’havia llegit”, dit així, omplint la boca. Fa uns minuts que m’he acabat Llamadas telefónicas. La qualitat me l’esperava, me n’havien parlat molt i molt bé. En tot cas, el narrador m’ha produït una sensació estranya (sí, els narradors, en plural, seria més correcte). Quan me’n vaig adonar, ahir, em vaig aturar a reflexionar-hi. No sabria dir què és, no sabria explicar-la. En tot cas, vaig mirar la contraportada i vaig dir: “clar, és un llibre dels 90”. No vaig trigar massa en caure en com n’era d’absurda la meva reflexió i com no per això deixava de tenir sentit. “Jo també sóc dels 90”, vaig pensar. I vaig riure per dins. Les meves anteriors lectures havien estat un llibre de 1557, un de mitjans del segle XX i un altre de finals del XIX. En cap d’ells m’havia plantejat aquesta llunyania entre el narrador i jo. Vaja, potser en el de del segle XVI vaig fer trampa, llegint una història real amb ulls de ficció, però, si cal, precisament per la seva no ficció, el podem obviar.

Repasso la meva biblioteca mental (aixecant-me i mirant els prestatges podria deixar-me alguna cosa) i, a priori, no trobo llibres dels anys noranta. És curiós, d’aquesta primera dècada del segle XXI hi ha uns quants, tampoc massa, però de la dècada anterior només em ve el Harry Potter, publicat el mateix any que el recull de contes de Bolaño, al cap, i això que, després de deixar el cinquè llibre a la meitat per passar-me a El retrat de Dorian Gray vaig deixar de tenir-lo en compte per consideracions literàries generals. L’altre dia vaig sentir parlar d’una tal “generació Potter” (m’estic estenent sobre aquest personatge més del que m’agradaria) i ara, de sobte, em sembla un bon nom; és el que havia consumit d’entre la literatura produïda a la dècada que va veure la meva infància.

Trobo tot plegat molt estrany. Buscant a la biblioteca mental recordo un moment d’Un món feliç, d’Aldous Huxley. No busco la cita a la biblioteca real perquè l’edició no m’acaba d’agradar i la traducció, des de la lectura a tercer o quart d’ESO em sembla horrible; i això que no he llegit mai l’original! En tot cas, en aquest món on les persones són entrenades per ser persones (felices) un grup de joves acudeixen al lloc on es fabriquen i eduquen les criatures acompanyats. Prenen apunts de manera compulsiva, preparant-se per la seva futura feina i adulant el seu superior. Quan aquest parla sobre els jocs dels nens, els altres somriuen i es miren amb aire de superioritat. És el superior qui remarca que actuen així perquè estan massa propers a aquella edat de la que parlen com per poder parlar-ne còmodament. Potser és això el que em passa amb els noranta i la seva estètica que em fa fugir.

Potser m’equivoco. En tot. Potser ni tan sols el narrador bolañà provoca aquesta mena de sensacions, o potser sí, però és una característica de l’autor i no de cap remaleïda època marca arbitràriament entre un 1 i un 0 (o entre un 0 i un 9). En tot cas, la revelació a la que m’ha portat és curiosa. A tot això, de ben segur que hi ha algun altre autor de la passada dècada a la meva biblioteca, però ara no hi caic. En tot cas, si heu llegit tot això ja l’heu cagada i heu pensat que tinc raó o, sinó, fa dos paràgrafs que heu decidit que sóc un imbècil redomat. No ho sé, però, sigui com sigui, els narradors actuals em són aliens si comparats amb els més antics. Quina manera de posar-me en evidència!